Leonard Cohen

Live at Henderson Hospital, London, England, Friday 28 august 1970

Audience recording, incomplete, MP3, 40 minutes.

1st set:
01 Hey, That's No Way to Say Goodbye
02 The Arms of Regina
03 Bird on a Wire
04 So Long, Marianne
05 You Know Who I Am
06 Dead Song (Poem)
07 Lady Midnight
08 One of Us Cannot Be Wrong
09 The Stranger Song
10 Tonight Will Be Fine
Hey, That's No Way To Say Goodbye
Sing Another Song Boys
Suzanne
The Famous Blue Raincoat

Band 1970

South West London and St George's Mental Health NHS Trust
Trustwide, Spring 2009, Newsletter.

La nit que Leonard Cohen va tocar només per a nosaltres.

La cançó Hallelujah, que va fer història arribant simultàniament als números 1, 2 i 36 de les llistes per Nadal, va ser escrita i composada pel cantautor Leonard Cohen. Philippa Braidwood ha escrit un reportatge sobre un concert poc conegut que Cohen va interpretar al Trust el 1970 i revela per primera vegada el que va dir als residents.

Una tarda de 1970, John (no el seu nom real), resident, va fer un suggeriment al grup d’escriptors de l’Henderson, una comunitat terapèutica de Sutton per a persones amb trastorn de la personalitat. El grup havia visitat The Times i s’havia inspirat per a millorar el seu butlletí, Chicken Quill. "Per què no injecteu una mica d'energia en aquest lloc convidant a Leonard Cohen a fer un concert?" va preguntar en John. Els hi donaria una bona portada per al proper número.

En aquell moment, Leonard Cohen, que es pot veure en la foto recent, era una estrella en ascens. El poeta i novel·lista canadenc, de 35 anys, havia passat bona part dels anys seixanta semi-reclòs, traslladant-se entre Montreal, Grècia i Nova York, on va seguir una carrera com a cantautor a la vora de la gent de la Andy Warhol’s Factory. El seu primer àlbum, Songs of Leonard Cohen (1967), va passar més d'un any a les llistes d'àlbums del Regne Unit. El seu següent, Songs from a Room (1969), el va establir en un estat de culte i va vendre totes les entrades del u concert de maig de 1970 al Royal Albert Hall. Estava convidat per cantar al Festival Illa de Wight a l'agost de 1970, quan la petició de John va aterrar al seu escriptori.

Dennie Briggs, un psicòleg nord-americà, ara jubilat i resident als Estats Units, treballava al Henderson en aquell moment. Al seu llibre A Life Well Lived: Maxwell Jones - A Memoir, recorda el seu treball amb el grup d’escriptors: "Un membre va pensar que hi havia massa letargia a la comunitat en aquell moment i va suggerir inútilment que havíem de portar alguns forasters per augmentar l’interès i ampliar les activitats culturals. Es va adonar que Leonard Cohen havia de presentar-se a Londres a un concert. Per què no aconseguir una entrevista exclusiva? I si poguessin obtenir entrades per al concert per a tota la comunitat? Millor encara, per què no el convidem a venir a un concert?"

Stuart Whiteley, psiquiatre consultor de Henderson des de principis dels anys seixanta fins a finals dels vuitanta, diu: "Molts pacients tenen aquestes grans idees, però mai les realitzen". Però John va aconseguir un impacte sorprenent quan Cohen va acceptar la seva invitació. El doctor Whiteley, que ja té uns vuitanta anys, recorda: "Un dels membres de l’equip de Cohen va trucar i va preguntar-li si podia programar la visitar prèviament al festival Illa de Wight. Mai no havia sentit parlar de Leonard Cohen, tot i que altres membres del personal i estaven molt emocionats de que ell desitgés visitar-nos. Vaig pensar que ens estaven prenen el pel i millor seria deixar-ho en suspens, per a la nostra gran sorpresa, a la tarda del dia assenyalat, el divendres 28 d’agost de 1970, va arribar una petita flota de cotxes, eren Leonard Cohen i el seu grup".

En aquells dies, el Henderson era al costat del edifici actual, l’Hospital Belmont, ara substituït per una urbanització. Cohen i la seva banda, The Army, van tocar a la torre Henderson, que es trobava a l'oficina principal i a la sala on tenien lloc les reunions comunitàries diàries a les 9.15 del matí. La torre, recorda Whiteley, "era una habitació de les golfes que anomenàvem capella. Tenia finestres altes i un terra pavimentat".

Ian Milne, supervisor d’infermeria a la Henderson del 1966 al 1969, va tornar a aquella nit. Com li van suggerir, Ian va arribar amb una gravadora. Diu: "Leonard Cohen tocava a la sala molt gran amb finestres d'església dins de la torre. Hi havia mitja dotzena de músics i dues cantants. Es van quedar entre dues i tres hores. Hi havia aproximadament 40 a 45 persones entre el públic, format per personal i pacients. Mentre preparava la meva gravadora, Leonard es va acostar a mi i em va preguntar per qui gravava i vaig dir que només per mi mateix. Va demanar que no el vengués i ho he respectat fins avui". Durant molts anys, Ian va guardar la cinta per a ell. Continua: "Fa uns anys, Craig Fees, que és l'arxiver del Centre d'Estudis i Arxiu Planned Environment Therapy Trust (PETT),...

Extrem esquerre: la torre Henderson, ara enderrocada, on va actuar Leonard Cohen el 1970. Esquerra: Ian Milne, qui va gravar el concert.
L’Henderson està tancada temporalment i a l’abril s’inicia una consulta pública sobre els serveis necessaris per a les persones amb trastorn de la personalitat que necessiten més del que es pot proporcionar de dia o en unitats ambulatòries al sud-est d’Anglaterra. El resultat es deu a la tardor i el servei escollit hauria d’estar en funcionament el 2010. Mentrestant, l’equip bàsic de Henderson proporciona avaluacions, assessorament, formació i consulta als equips del Trust.

...prop de Cheltenham, em va dir horroritzat que no hauria de tenir un objecte tan valuós amagat sota les escales a casa meva. Craig coneixia un enginyer de so a qui vaig proporcionar la cinta i vam poder fer-ne còpies digitals d’arxiu".

Ara es conserva una còpia digital als arxius al Centre d’Estudis i Arxius. En la gravació, Cohen va recórrer gairebé tot el programa que faria a l’illa de Wight en menys de 48 hores, es va mostrar amb un estat d’ànim relaxat, alegre i xerraire. Després d’escalfar-se amb “Hey, That's No Way to Say Goodbye”, Cohen trenca el gel dient: "Hi havia un company amb qui vaig parlar ahir a la nit, un metge. Li vaig dir que venia aquí. Va dir que són una penya jove de closques dures". Els residents i el personal van riure.
Llavors comença “Bird on the Wire”. Després d’uns fragments s’atura. "Ara bé, si no us agrada la manera com ho fem, en qualsevol moment, perquè nosaltres ho estem intentant fer, atureu-lo i digueu-nos què està malament i com ho veieu". Aquesta cançó, lleugerament diferent a la versió gravada, va seguida d’un aplaudiment emocionant. Cohen continua: "Ha estat realment bonic. Penso que ha estat realment una de les millors que hem fet mai".

Cohen continua interpretant una de les seves cançons més famoses, “So Long, Marianne”, sobre la seva xicota, Marianne Ihlen. Diu als residents de Henderson: "Aquesta cançó tracta d'una noia amb qui vivia. Vaig viure amb ella durant uns vuit anys. Es deia Marianne i jo vivia amb ella, ja sabeu uns sis mesos a l'any i després els altres sis mesos de l'any em vaig quedar atrapat en un altre lloc". Continua amb “You Know Who I am” i comenta: "No sé per què, però aquesta cançó sembla tenir alguna cosa a veure amb uns 300 viatges amb àcid que vaig fer". Un pacient surt de l’habitació. "No deixeu sortir ningú més", bromeja Cohen, abans de recitar el seu poema “The Death Song”.

Els fans de Cohen han especulat sobre qui va inspirar la següent cançó, “One of Us Cannot Be Wrong”. Es pregunten si es tracta de Nico, una cantant, model i actriu alemanya del grup de Warhol a Nova York, recordada per la seva etapa a la banda de rock The Velvet Underground. Cohen diu: "Va ser escrita al Chelsea Hotel de Nova York ... sortint de les amfetamines. També en aquell moment perseguia una dona, una cantant increïblement bella en un petit cafè del Village i estava completament atrapat".

El públic escoltà llavors “The Stranger Song”. "Quant de temps voleu continuar?" pregunta abans de cantar “Tonight Will Be Fine”, al que van seguir llargs i animats aplaudiments. "Ei, podem tornar demà a la nit?" Pregunta Cohen. El següent és “Hey, That's No Way To Say Goodbye”, i acaba amb “Sing Another Song Boys”, però l’audiència demana més. Cohen complau amb “Suzanne” i després diu: "Algú ha demanat una cançó que ni tan sols sabia que ningú conegués, que només hem cantat en concerts, s’anomena “Famous Blue Raincoat”, aquí va". “Famous Blue Raincoat” va aparèixer per primera vegada en el pròxim àlbum aquell mateix any, i Ian creu que la seva cinta pot ser el seu primer enregistrament. Hi ha llargs aplaudiments. Cohen diu: "Tenia moltes ganes de dir que aquest és el públic que hem estat buscant i mai no m'he sentit tan bé abans de tocar davant de gent".

Un resident de Henderson li dóna les gràcies per venir. El doctor Whiteley diu: "Just l’hi vaig agrair, van recollir i se’n van anar a l'illa de Wight". El concert va ser la primera pàgina del següent número de Chicken Quill. "Aquest èxit va tenir un gran efecte en la comunitat, de moment el grup d'escriptors tenia estatus, però no del tot en la forma en què havien pretès els líders del grup. No obstant això, va ajudar a la comunitat a mirar més enllà dels seus límits. I més residents volien formar part del grup d'escriptors ", recorda Dennie Briggs.