L'última trobada: Copenhaguen, 5 de juliol 2008

Tinc la meva queixa; quatre hores drets són una tortura, alguna cosa ha de dir la Declaració dels Drets Humans sobre això. Encara que ja m'ho temia no ha deixat de sorprendre'm, un bon assumpte per als negocis, però no per als afeccionats. A les 4 del matí ja estàvem en dansa per agafar l'avió. Els Cohenins mantenim sempre l'esperit jove, però no tant el cos. Sens dubte la nostra posició en el Cercle Oxidat i Orgullós no va resultar gens còmoda (existia un Golden Circle proper a l'escenari i més car), perquè hi ha classes fins i tot en una planícia. Aquesta planícia tenia una lleugera inclinació cap a l'escenari i això tampoc millorava la situació. A més, els moderns víkings segueixen sent massa alts per a nosaltres, ara són un poble amable i encantador. Sempre quedava la solució de posar-nos de puntetes. Malgrat això, el concert va ser extraordinari i el sacrifici va valer la pena. També per a la meva estimada, a la qual vull agrair-li tot el seu esforç, en realitat va gaudir tant del concert com de la trobada prèvia amb fans.

Tenim entrades per a veure a Joan Baez en el Palau de La Música, per a mi el més bell edifici modernista de Barcelona, el 28 de juliol, seients centrals de la tercera fila. Allà va cantar Cohen el 1974. Us podeu imaginar a Cohen? I nosaltres desterrats en el camp del castell de Copenhaguen, en el cercle llunyà i sense seients.

L'ovació a Leonard Cohen va ser amb la gent dempeus, òbviament. Vaig observar sorprès la multitud, tots guarnits amb un somriure beatífic, com Catherine Tekakwitha, com il·luminats davant del nostre Déu. Ens balancejàvem d'una cama a l'altra en sintonia amb la música, segurament per a alleujar els afligits peus, em vaig recordar de la dansa de Breavman, el "Bunny Hoop". No es va escoltar ni tan sols una queixa, vam ser màrtirs feliços.

El Castell de Rosenborg és un bell edifici renaixentista sense massa aspecte militar, si evitem la visió dels soldats, uns van com el Soldadet de Plom de Hans Christian Andersen, uns altres exhibeixen roba moderna de combat, vestits per matar, tots mostren un terrible fusell automàtic, no sé si un AK49, sens dubte una poderosa i aterridora arma de guerra. Xaval, al tanto amb aquesta màquina! Horrorós! Potser Cohen els va veure, o va pensar amb la tradicional posició pacifista dels països nòrdics. En qualsevol cas la introducció de Anthem, una inusual cançó d'esperança de Cohen, va ser un al·legat en pro de la pau. Tal vegada el tema "The dreamer has found peace", presentat per Jarkko parla d'això o de The Traitor o d'un comiat tranquil (segons es va comentar allà). No sé exactament el que Cohen ens va dir; el deficient enregistrament que vaig agafar, els riures del meu veí i la meva maleïda comprensió de l'anglès m'impedeixen entendre'l. Més o menys va dir de veure'ns com un gran batalló, un regiment de la pau enfront d'un món d'assassins i desordre, també va fer broma sobre el temps que ha trigat a tornar als escenaris. Agrairé si algú pot dir-me que ens va explicar en Cohen, em va semblar molt interessant i divertit (veient riure al veí) i una presentació inèdita. La cançó va ser una meravella. Quan es va publicar no vaig entendre Anthem (en realitat vaig intentar passar d'entendre qualsevol cosa de The Future). Va ser veient el DVD del Event de LC Files en NYC, amb la versió de Perla i Julie, quan em vaig adonar de la seva bellesa i profund significat. En Copenhaguen duia escrites les lletres de Anthem en la meva samarreta, la que m'havien portat els meus amics des de Berlín. Al final el noruec Ronny em va dir que el concert no podia haver estat millor. Sí, estic d'acord pel que fa a Leonard, la banda i l'ambient de la gent, però la comoditat, això podria haver estat molt millor.

Les fotos no són massa dolentes, si tenim en compte que estan fetes sense flash i intentant saltar per sobre de caps.

DVD & Audio set list